I com un arbre... Arribaré a la llum!

I mirant l'entorn...( avui ja no és rotllo antropològic, avui a nivell personal...) Miro, miro i mai em canso. Observo i observo i res canvia... Giro, pujo, bajo, penso, crec... i és que en el fons sóc persona (per molt "Cholo" que sembli ho soc...) La mare natura és molt sabia! Ja m'ho deia el meu avi... tots hauriem de creure en ella.. i sembla tonteria pero és cert. Les persones caiem a terra i ens costa cada cop més aixecar-nos, ens possen traves i pensem perquè ens les possen i no pensem en continuar endavant sense mirar el passat. Encara tindrà raó el Dr. Barrio: "L'ésser humà és l'animal més simple, mai millor dit: animal" Alçar-me com un arbre ho fa per intentar trobar la llum, alló que li dóna vida, esperances, vitalitat; aixo voldria jo... Trenca'm una branca, fes-ho! Jo continuaré endavant cridant amb el cap ben alt que res m'importa, que sóc jo, que sóc persona, QUE M'AGRADA SER COM SOC... M'encarinyo dels petits plaers de la vida. Ho faig perquè m'agrada pensar en l'avui. Cada petó, cada caricia, cada abraçada, cada mirada... Valoro tant aixó que cada dia m'animo més i més!! Un missatge amb un "bon dia", un email amb un "molta sort", una paraula... qualsevol cosa. Ja no m'amago quan estic malament, ja no m'amago quan em sento feliç i ho vull compartir... I és que trobo a faltar al meu confident... no té paraules, no les tindrà, no em parlarà! El vent m'ho diu tot, les onades parlen per si soles... Tardes relaxants que trobo a faltar. Vull que arribi el bon temps, el necessito. No és tristesa, no és melancolia, és el que sento... O si? Mireia