Com abordar el sufriment?

Com ens afrontem a situacions doloroses? Com es transforma el valor de sufriment en ajuda? Serveix el testimoni per entendre enfermetats "rares"? Com es demanen forces per continuar endavant? Hi ha un moment per plorar, per consolar-se i també per demanar ajudes. Quan una persona esta malalta s'ailla, es tanca, es creu inferior. Que passaria si una persona no té al costat a algú per poder afrontar-la? L'acompanyant de la persona malalta ha de saber les seves limitacions i les de la persona malalta. Una malaltia no tans sols és questió de curació, no, no només és aixo. Primerament una persona ha d'entendre l'enfermetat, com se sent la persona i que sent. La desesperació és el punt bàsic de tota malaltia. La fe no s'ha de perdre mai. No ens hem de parar a pensar: " Senyor perque a mi!! " (dubte inevitable...) o inclos: " Deu on estas, si estic aixi perque continuar endavant?" NO. Com ja he dit la fe és la base de tot. Al menys és la base de seguir endavant. I no tans sols la fe, l'amor també. No estariem parlant d'un amor exclusiu de parella, sinó que un amor afectiu amb tothom, un amor que et deixi de banda la soletat. Tot i així la persona afronta la enfermetat en la pròpia soletat. És molt difícil possar-se en la pell d'una persona malalta." Ai coi... com jo no tinc la malaltia... Doncs res, puc consolar pero res més..." Oh! i tant que és dificil, no impossible. És molt difícil estar amb una persona malalta. S'han de tenir complertes totes les necessitats bàsiques de les persones, i en presència de malaltia, tot es complica. Com jugar amb l'efecte i la teràpia psicològica? La millor teràpia psicològica és la dels propis familiars, amics o parella. Són fonamentals. Aixo no vol dir que no es necessiti recolzament psicològic d¡un professional, però pensem. Si et falta algú, o simplement saps que està allà però a la vegada et sents sol, tot es fa gran. D'un granet de sorra, puja a una muntanya interminable. D'una goteta d'aigua, es passa a un immens llac. D'un granet d'arròs, passem a una complexa paella... Potser són exemples tontos, ho sé... però és la millor manera d'entendre les coses. I si parlem de reconeixement que tal? Doncs hauriem de ressar perque mai ens arribés una malaltia "rara" perque com arribi, ens podem sentir tan sols... pero TAN SOLS!!! i la llista de preguntes sense resposta es fa més llarga. Estem d'acord que si de 1000 persones moren dos... pfff és igual no? A ningú l'importa si moren aquestes dues persones i sabeu que és més greu encara? Que a ningú l'importa com moren. Ni si moren bé, en pau, en un ambient acollidor, si moren en males condicions, si moren acompanyats... és igual. Estem parlant d'una malaltia sense reconeixement, o sigui que en resum... Qualsevol podria pensar que a mort... de càncer... d'un atac al cor... d'un infart... pero el nom "X" de la malaltia mai apareix, MAI. Perque ha d'apareixer si total ningú la coneix... és com parlar en un altre idioma. Un fort aplaudiment als laboratoris. ÀNIMS CADA DIA US SUPEREU MÉS!! a Sanitat també, un fort aplaudiment. El dia que pugui trobar una solució als meus problemes trobaré una llum lluny que m'obrirà camins. Ojala pugui fer algu inmportant en ma vida. La investigació no la deixo de banda, aixo si... una persona sola investigant? Et prenen per boja... si no hi ha algú darrera recolzant pfff ja pots dir, fer i demostrar misa que ni cas... Suposo que et conclouen dient: "així és la vida" Mentre et vens abaix. No ens vinguem abaix. Oi tant que no. Forces es necessiten... pero s'han de treure d'on siguin. I res més a dir. En un dia com el d'avui no em queda res més a dir. P.D: Dedicat a: Ruben, Jessi i a gent com jo. Ja ens entenem! ;) Som poquets, pero a la vegada ho som tot. ------------ RECOMANO DOCUMENTOS TV - TVE2 Dimarts 23.30