L'art de parlar en excés...

Mai és bo parlar en excés... ja ho dic jo, ja. Ni parlar, ni pensar. Estem en un país de lliure expressió... però... relament creieu que tot el que pensem i opinem importa? Oi tant que no. Parlar massa no és bo. Expressem el que pensem. Vinga! Fem-ho! Això si, si us plau, pensem lògicament i amb un mínim de sentit. Aquestes paraules m'han marcat molt: " Y yo, estube casado... y muchas veces tenia que salir de mi própia casa por no apalizar a mi mujer." El tema de la violència de gènere és molt delicat. No entraré molt. (amb tota la meva ironia del món, no la seva...): Les dones som unes vívores amb la llengua massa llarga, i potser, arribo fins i tot a la conclusió (pel que veig i escolto) de que som "guarres" no? No és el que pensa vostè? Em costa creure que hi ha gent que pensa així, i molta gent! I a més a més gent de la casa de Déu... Massa fort! Moltes emocions... ràbia, impotència... RESSIGNACIÓ I realment pregunta de reflexió.... : Segons aquesta persona, les dones, dones que hem d'estar a l'entorn domiciliari( en poques paraules, ens hem d'encarregar de rentar, cuidar, netejar, fer dinars.... entre d'altres tasques que segons mentalitats són tasques de dona. Remarco NOMÉS HO HEM DE FER LES DONES.) (visca la meva ironia...) Realment som com ens pinten? Realment val la pena viure amb una vívora de llengua llarga? És necessari marxar de casa per no apallissar a la teva dona? Senyors, senyores, és molt còmode viure de la parella... molt còmode... Dia de reflexió, reflexió profunda... P.D: la meva opinió sobre les dones sense pròpia professió o martiritzades a casa pq les seves parelles consideren que han de quedar-se a casa a "fer les feines d'una dona" me la reservo. Aquest tema m'altera.