viernes, mayo 26, 2006

Siempre joven...


Uf... Quant de temps sense escriure res per aquí...
Bé estic viva... Tot i que no al 100% xD D'aquí 3 setmanes ho estaré... I tornaré trepitjant més fort que mai... (aixó em sona...)

Esteu d'examens?? Nosaltres si... Encara que diguin que els d'infermeria no penquem... Vaia... Estructura em té fins als nassos... Merda!!!

Necessito desfogar-me...

Com ja vaig dir ... somiant... espero somiant...
Crec que ja m'he cansat de somiar... No és lo millor... ni per mi ni per ningú... Vaia paranoia no? pero és cert... només m'entenc jo... exclusivament jo... però d'aixó es tracta... evadir-se en un mateix investigant els sentiments...

Ja m'ho vas dir ja... penses massa... Mai ho oblidaré...

Petons.

miércoles, mayo 03, 2006

Ein?

Amparooo un porro? o medio?? ehm.. xD Mikel, Marisa! Sou la canya!
Ains... que cansadeta estic! molt! molt!



Tot va bé,
tot segueix igual,
la vida dóna voltes, moltes voltes,
creu-me...
Continuar endavant sense mirar enrere...
Creient en el que veig,
pensant en el que ets...
Somiant un somni...
Somiant... El que dic... somiant.



One... U2.... Carry each other... Carry each other... em persegueix...

martes, abril 04, 2006

Dia 2



Dia 2

Madrugón! Bueno, después de experimentar lo que es levantarse a las 5 de la mañana, prepararme yo, preparar el desayuno... y hacer un turno de 7 horas.... He podido!!!
Bien, hoy hablando con mis compañeras hemos llegado a la conclusión de que somos... MONOTEMATICAS!! A la que salimos del turno venga a hablar de todo! De pacientes, de material, de instalaciones... de todo! Eso si, todo lo relacionado con enfermeria! Y es que nos sentimos importantes, privilegiados. Tenemos suerte de poder estudiar lo que realmente nos gusta, de poder tener a un profesional a nuestro lado que nos explique como va todo, y de poder tener unos pacientes y ver como progresan dia a dia.
Las horas en planta pasan volando.
Noto que siempre al hacer cualquier cosa por primera vez me pongo nerviosa y me tiembla todo! Tengo miedo de no hacerlo bien, de no estar a la altura, y es que realmente es normal que no haga las cosas bien, porque todo es tan nuevo... pero igualmente tengo miedo. Supongo que sera normal o será debido a la poca confianza que tengo conmigo misma (Mireia, punto que debes rectificar). A la que cojo más practica todo es diferente. Intento ser segura con mis actos, ya que creo que es lo principal.
Hoy investigando, investigando... me he parado a pensar en las necesidades básicas y la que más me ha llamado la atención es la de recreo. Y mira que es difícil el recreo en un hospital eeh!!
Habia un paciente, muy mayor que a ultima hora del turno se ahogaba y Mikel tubo que llamar al médico. Al entrar a la habitación y ver como estaba el paciente me dio un vuelco el corazón. Lo vi muy debil, indefenso... como si quisiera y no pudiera y es verdad. Las lagrimas se me acercaban (parece una tonteria no? Se ahogaba, no pasaba nada más, no deberia plantearme que podria pasar algo más). Me entraron ganas de llorar(supongo que por mi propia impotencia de querer hacer y no saber). Entonces, antes de que se me asomara alguna lagrima (no por verguenza, pues todos somos humanos...) me plantee que era la profesión, que todo era una parte más del oficio y que debia ser fuerte y no mostrarme débil o abatida delante del enfermo, pues el ya tiene bastante con lo que tiene. Miré a mi alrededor: mire al enfermo, a Carlos y por último a Mikel. Respiré hondo y pensé: “Mireia, adelante”. Cojí de la mano al enfermo y pensé estamos para esto, todo lo que podemos hacer esta aqui, todo lo que tenga que pasar, pasará. La impotencia fue desapareciendo.
En fin, hoy ha sido un dia completo, interesante y innovador. Un dia diferente! Deseando empezar ya el turno de mañana y ver como siguen las cosas. Esto es como una telenovela! “dejas a los pacientes en un estado y al dia siguiente puede ser que todo haya cambiado”.
En cuanto a los pacientes, hay de todo. No me puedo quejar! Son muy agradables y comprensivos. Este era uno de los puntos en los cuales tenia miedo y mira, ahora ya que lo veo más superado me esta ayudando a poder relacionarme más con los mismos pacientes e incluso con Mikel.
Hoy, segundo dia me he sentido más integrada en el equipo. Aun es pronto, pero me siento una más... Es de lo que se trata no? ;)

Mireia (04/04/06)

lunes, abril 03, 2006

Dia 1


Los nervios a dia de hoy eran inevitables... Eran una cosa más en mi, como si formara parte de mi dia a dia, como una parte más de mi cuerpo. Al vestirme de blanco (no precisamente de novia... sino de mi profesion del futuro) me sentia rara! Me sentia importante a la vez. Tanta preparación en talleres y a la vez tan poca me hacia sentirme rara.
Cuando llegó la tutora (I. Fargues) los nervios se apoderaron más fuertemente de mi... Estaba inquieta, poco situada en el contexto... Como si todo girara a mi alrededor y yo intentara girar con ello sin saber como. Nos dirigimos a la repartición de alumnos en las correspondientes unidades. Nosotros fuimos los segundos, nos sentimos “los elegidos”. En llegar a la puerta de Sta. Maria me presentaron a mi enfermero de referencia: Mikel. Antes de llegar tenia algo de miedo en conocer a todo el equipo. Al presentarme a Mikel respiré hondo y expulsé el aire de mis pulmones pensando: “Mireia, cálmate” Todo fué muy bien. Mikel era un buen profesional. Al cabo del dia lo verifiqué durante todo su turno laboral. El equipo era muy simpatico, amables y se interesaban por saber como nos sentiamos. Realmente me sentí durante toda la mañana rara.... de blanco, siéndo la sombra de un enfermero y experimentando nuevas sensaciones. Eso si... sensaciones únicas! Maravillosas...
Hoy hemos tratado con unos 8 pacientes... entre ellos un varón de unos 47 años ingresado por fractura, que además presentaba un estado de demencia i ataques epilépticos; un chico de 24 años de edad ingresado por un accidente de coche, un varón de edad avanzada (93 años)... A este último lo he visto muy débil. Estaba pendiente de operación.
Cómo diria Mateu... Me he sentido “dios”! Queria estar en todos lados todo y que no podia... Tenia ansiedad por aprender.

Mañana será un nuevo dia.

Mireia 03/04/06

domingo, abril 02, 2006

Ei, tu! La noia de blanc!

Hi havia una vegada una noia que vivia en una ciutat, on l'estrés s'apoderava del més indefens. Un dia, romiant i romiant, decidí emprendre la seva vida cap el camí de la salut i digué molt convençuda: -" Seré llevadora!"-
Aquesta noia anà creixent, i creixent! i sense adonar-se'n acabà el Batxillerat i aprovà selectivitat. Era hora d'escollir definitivament el futur. El futur es pot escollir? (no, simplement el pots encaminar, el pots nar decorant al teu gust i aixó si, portar-lo pel bon camí)
Sant Pau! Sant Pau és l'escollida!
(petit incís: Tot i que aquí no tenim un macrocampus (tenim l'anomenat mini-campus...) aixó és un món fantàstic!!! En entrar ja ensumes el treball i la feina de l'hospital! (només dir que per començar entrem per urgències... jeje)Bé, no em desviaré!)
La noia coincidí amb dues noies més de l'antic institut! S'alegrà tant que començà les classes amb una motivació especial... Una motivació que la omplia dia a dia. En enterar-se que li havien proporcionat la beca, s'esmerà en aprovar-ho tot per tal de l'any següent continuar sent becaria: BECARIA (a alguns els hi faig ràbia... jeje :p)
El resultat sigué satisfactori: tot aprobat amb Notables i Exc... (llàstima la matrícula... viam aquest semestre!)
Tot passà tant ràpid que no es va adonar i arribà l'hora de començar a fer pràctiques: PRACTIQUES!
ALARMA!!! Justament el dia d'inici de pràctiques, s'inicià una vaga indefinida d'infermeres... Una vaga que durà 30 dies! La noia, ja desilusionada i desesperada no esperava que arribés de cap manera el dia de trepitjar un hospital a primer de carrera.
Un Dijous 30 de Març, dinant veient el telenoticies de la TV3 s'enterà que la vaga havia acabat!
Finalment el dia 3 es decidí l'inici definitiu de pràctiques...
Vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte s'ha fós...
TOT AIXO PER DIR QUE ESTIC NERVIOSAAAAAAAAAAA!!! DEMA COMENCEMMM!!! JUUUUUUURRRRLLLLL!!!
us estimu!!

miércoles, marzo 22, 2006


Una noia de 15 amb un noi de 19 que quedi clar que poden sortir. Veieu, però, quina cara de nena que tenia?? I és que clar.. són 4 anyets...
uff aquells temps... els recordo i els veig tant llunyans...
3 anys fa ja... uuuufff! com aquell que diu camí 4 anys... jOas

Na na na na!!

El tiempo y los años pasan para todos encantos!!!



BeSSSSSiiiiSSSS,

Mireia


I finally found someone, that knocks me off my feet I finally found the one, that makes me feel complete. We started over coffee, we started out as friends It's funny how from simple things, the best things begin.
This time it's different, dah dah dah dah It's all because of you,It's better than it's ever been 'Cause we can talk it through, my favorite line was "Can I call you sometime?" It's all you had to say to take my breath away.
This is it, I finally found someone. Someone to share my life I finally found the one, to be with every night 'Cause whatever I do, it's just got to be you. My life has just begun I finally found someone, someone I finally found someone
Did I keep you waiting, I didn't mind I apologize, baby, that's fine I would wait forever just to know you were mine. And I love your hair, sure it looks fine I love what you wear, isn't it the time? You're exceptional, I can't wait for the rest of my life


Whatever I do, it's just got to be you. My life has just begun I finally found someone.

martes, marzo 21, 2006



Avui només dir...
QUE TINC SONETA!!!
aiaiai... marmotetah.... jeje

miércoles, marzo 15, 2006

A tú... Ttm petita!

Gil... despres de l'ensurt d'avui... només dir-te que et milloris aviat! t'estimem molt nena... i que espero que tot vagi molt bé! Sort i ànims neni! Ei... aviat et volem pel "mini-campus" demanant xocolata... o saltant com bojes! o simplement amb tú! :)

Kisset nena... ttm!

Ai... els ulls... una mirada t'ho diu tot. Al menys a mi...
Es meravellós el quedar-te"empanat" mirant uns ulls en una foto, en un cartell, en una persona... Deixeu-me mirar-vos els ulls! jeje
uuff... ho són tot per mi... :p

" Con esos ojos enamoraries hasta el más ciego"

Ja serà per menys no? Tot i que són opinions i el món és opinió... i les opinions són diverses! jeje
Aquí teniu un recull d'ulls d'amics i del meu ull!! Espero que us agradin! KiSS










martes, marzo 14, 2006

Avui

Avui...

- He arribat la primera a classe...
- M'he pres ja (17.01) 2L. d'aigua... uuhhh quina pixera! jeje
- Hem fet dues hores de bar...
- Hem anat a llogar un llibre de dietètica...
- Hem jugat a "les Rondes de preguntes" per cert, em demano ser la última!! xD
- He tornat amb la Laiuns al tren rient d'Andy i Lucas, de les 4 estacions i de tot el que imaginavem xD
- Hem vist un noi molt macu... oi tant macu!! :D
- En Xavi ha aprovat el carnet de conduir!! Ale Ale! ara la furgoneta familiar i de festa tots! jeje
- Hem fet la denominación nombril! xD:

Sonia - Gil - Mateu - Laia - Mireia ---> Sony - Gilitta - Mathew - Laiuns - Milly
No comments... xD
i nuse... aixo és lo més destacat xD
KiSS

sábado, marzo 11, 2006

Guantanamera, ts ts ts uh ah! xD




Dia inolvidable!!! Guantanamera... ts ts ts uh ah! xD Boig per tuuuu! juju o no?? si si... jeje

KiSSos

jueves, marzo 09, 2006

uoo!
























Uooo que macus que sortim!! jeje

Petonets!!

lunes, marzo 06, 2006

Fan falta paraules??


Benvolgut/da,
Analitzades les possibilitats de resposta per al desenvolupament normal de les
pràctiques clíniques, s’ha decidit modificar la planificació docent endarrerint
dues setmanes l’inici del període pràctic i avançant dues setmanes el cicle
teòric, que començarà:


demà dia 7/03/2006 a les 8 hores.

La planificació queda establerta de la següent manera:

Període teòric:
Del 07/03/2006 al 17/03/2006
Del 02/05/2006 al 24/05/2006


Període pràctic:
Del 20/03/2006 al 07/04/2006
Del 18/04/2006 al 28/04/2006




Atentament,
Júlia Esteve i Reig
Directora
Barcelona, 6 de març de 2006

Després d'això fan falta paraules?? Jo crec que no... molt fort, si... ara a esperar dues setmanes més... jurl! M'estic morint de ganes de començar!! :((

Mireia

domingo, marzo 05, 2006

Ains.... :)





Jops... us trobaré a faltar aquestes 5 setmanetes!!

Ains... us estimo...

Per cert! Posseu els noms a les taquilles que ens hem de deixar notetes d'amor i totes aquestes cossetes eeh! xD jeje

Ciau!! kiSSets!

jueves, marzo 02, 2006

Merda de tot!

I en dies com els d'avui millor no existir... ho dic en veu alta: MILLOR NO EXISTIR...
Amunt, aball... tot el dia igual... Un mal de mà horrorós... uns nervis increibles... una impotència enorme.
Ens teniu marginats! que collons! Que la teva professora de primers auxilis (que no és ni coordinadora ni "jefa" de pràctiques) et digui de refilón que el dia 1 hi ha vaga d'infermeres.... ja té nassos...

Si, si... a sobre si li vas i li preguntes a la super mega hiper chachi cap de pràctiques de la muerte (perdoneu per la meva ironia... xD però els del grupet ja m'enteneu... xD) que quina vaga hi ha, et contesta: " beh beh.. vaga... beh... mmm en l'era del Cristianisme...etcetc.."

Déu meu! Que no ens diu res! Que espera al Dilluns.. a que portem els uniformes planxadets i ben possadets per començar a treballar i que ens donin el pal de l'any!

Doncs tot a començat perque sortint d'un bar (no al que anem sempre perque estava ben ple...) (per cert, vaja merda de bar, a part de car que et diguin que callis ja es la ostia i a sobre en plan papi...) hem anat a entrar com sempre per urgències... i ens hem adonat que a la porta principal recollien firmes... ens hem dirigit allà i ens han explicat molt amablement de que anava la vaga, que demanaven, i perque la feien.... Allà és on ens han dit que no començariem pràctiques lo més segur... (MERDA!)

Hem arribat a classe, hem parlat amb la delegada, la hem liat entre tots parlant...

Després ens hem dirigit a parlar o amb la coordinadora o amb la "jefa" i ningú estava al seu lloc de treball (quins collons... els horaris de tutories al despatx s'han de respectar senyores...)

La Miriam, la Laia, el Victor i jo ens hem patejat l'hospital (com si fos petit saps?) buscant a alguna persona responsable de docència... :

Porta principal, cafeteria, biblioteca, aules de tercer, i EUI...

Al final trobem a la coordinadora... uuff.... Ens hem queixat molt educadament de que tenim tot el dret de conèixer la situació i saber si ens perjudicarà i conclusió? :

"Demà a les 11 us direm si hi ha practiques o no..."

Quins collons....

No tinc res més a dir...

lunes, febrero 27, 2006

Amb una mirada...

Mira'm bé, mira'm! No t'ho demano... t'ho ordeno! Posessiva? Gens, gens ni mica. Però mira'm. Fixa't en qui sóc. Mira'm com et miro jo a tu. Parla'm com m'agrada que em parlim. Escolta'm com tu ho saps fer... Ara ho necessito.
Avui i demà també, però mira'm ara.
Són els teus ulls, és la teva mirada. Nose que té... no ho he sapigut mai... ni tans sols existeixen...
És el teu somriure, són els teus llavis, fruita prohibida d'intensa passió que mai trobaré... Realment existeixen?
Vine'm a veure cada matí! Vine'm a veure cada mig dia... vine'm a veure cada tarda, com sempre fas... i marxa cada nit, com si res hagués passat!
Que queda d'aquell estiu junts? que queda de les hores mortes llegint al teu costat?
I és que quan faltes no soc igual, quan faltes tot s'apaga...

Ai Sol! No permetis que no et deixin vindre amb mi, doncs sense tu no soc res...


Mireia


P.D; era el sol solet! jeje que pensaveu?? ai ai ai... ;) kiSS!

domingo, febrero 26, 2006

I com un arbre... Arribaré a la llum!

I mirant l'entorn...( avui ja no és rotllo antropològic, avui a nivell personal...) Miro, miro i mai em canso.

Observo i observo i res canvia... Giro, pujo, bajo, penso, crec... i és que en el fons sóc persona (per molt "Cholo" que sembli ho soc...)

La mare natura és molt sabia! Ja m'ho deia el meu avi... tots hauriem de creure en ella.. i sembla tonteria pero és cert.

Les persones caiem a terra i ens costa cada cop més aixecar-nos, ens possen traves i pensem perquè ens les possen i no pensem en continuar endavant sense mirar el passat. Encara tindrà raó el Dr. Barrio: "L'ésser humà és l'animal més simple, mai millor dit: animal"

Alçar-me com un arbre ho fa per intentar trobar la llum, alló que li dóna vida, esperances, vitalitat; aixo voldria jo... Trenca'm una branca, fes-ho! Jo continuaré endavant cridant amb el cap ben alt que res m'importa, que sóc jo, que sóc persona, QUE M'AGRADA SER COM SOC...

M'encarinyo dels petits plaers de la vida. Ho faig perquè m'agrada pensar en l'avui. Cada petó, cada caricia, cada abraçada, cada mirada... Valoro tant aixó que cada dia m'animo més i més!! Un missatge amb un "bon dia", un email amb un "molta sort", una paraula... qualsevol cosa.

Ja no m'amago quan estic malament, ja no m'amago quan em sento feliç i ho vull compartir...

I és que trobo a faltar al meu confident... no té paraules, no les tindrà, no em parlarà! El vent m'ho diu tot, les onades parlen per si soles... Tardes relaxants que trobo a faltar. Vull que arribi el bon temps, el necessito.

No és tristesa, no és melancolia, és el que sento...

O si?

Mireia


jueves, febrero 23, 2006

Antropologia de les paraules...

Bona tarda.
Avui, 23 de Febrer... (dia que va marcar la història d'Espanya, Dijous Llarder, Dia mitjó mixte, dia de 4h. de Núria Fabrellas...) és un dia antropològic. Si, si... antropológic.
És un dia d'aquells d'observador, observador-participant, clar! Tot començà en un context normal (i que és normal? a l'antropologia tot es defineix... modificaré!) un context "rutinari". Sempre m'agrada mantenir-me al marge en qualsevol situació. Observar, pensar i actuar tenint present els meus principis. Mai els heu de perdre, MAI. Davant de tot i tenint present aquests principis actuo quan ho veig necessari. No actuo per actuar. Per què fer les coses per fer-les? totes tenen una finalitat. Les coses no es fan perquè si.
Davant situacion injustes, de por... situacions que t'ofenen, situacions diferents i d'aquelles que et preguntes... que coi passa? que coi dius? Lo lògic és actuar. Actuar amb uns principis i unes finalitats. Siguin finalitats personals, emocionals o interdependents... però són finalitats.
Doncs bé, avui he fugit. He fugit amb el cap baix. He marxat per no parlar. Per no dir veritats! Per no "liar-la"... per mantenir el "bon rotllo" ... He marxat perquè amb tot aixó sóc una DONA, i una dona mai es possa a un nivell que no vulgui acceptar. Sí, m'he sentit ofessa, sí m'he sentit "perdedora" i a la vegada he guanyat molt per mi mateixa.
He plorat! Oi tant! ... pero he tingut hombros on repenjar-me i on plorar plàcidament. He tingut mans que m'han dit: "no t'amoïnis" ! He tingut paraules, paraules dolces que arriben al cor. M'he sentit abraçada per la calor d'unes sabies paraules, paraules tranquilitzadores.
No serveix de res plorar... pero ho necessitava. Tanta ràbia continguda no és bona, ho sé, pero aguanto!
Dia 0, dia 1, dia 2, dia 3, dia 4... Tots tenim problemes no?
" el jutge al jutjat"
Tot no és com sembla.
Mireia